dijous, 25 de febrer del 2010

Joan Crisostómo
EL BARROCO: FRANCISCO DE QUEVEDO
EJERCICIO Nº 5:
1. Haz un esquema de los temas y las formas de la poesía del siglo XVII.
2. Sitúa la obra poética de Quevedo en la corriente que le corresponde dentro de la poesía barroca.
3. ¿A qué tipo de lirica pertenece este poema por el tono y por el tema?
4. ¿Qué tema predomina en los cuartetos? ¿Cuál es el tema de los tercetos?
5. En la confrontación entre el amor y muerte, ¿Cuál gana, según Quevedo?
6. Señala como se alude a la muerte y al amor en el poema. ¿Emplea Quevedo alguna antítesis? Anota todas las contraposiciones que encuentres en el poema.
7. Analiza la estructura del primer terceto. ¿Qué relación se establece entre los versos? ¿Se repite la estructura en el último terceto?
8. ¿Existe una gradación en el segundo terceto? ¿De qué palabras?
9. Busca en internet información sobre la poesía de Góngora y Quevedo cantadas, y valorad la adaptación que hace el cantante.

RESPUESTAS:
1.

Temas= graves e intrascendentes, poesía grave (reflexiva), poesía como juego de ingenio.

Temas y formas

Estilos= culto y popular, metáforas originalísimas, creación de palabras nuevas, uso especial de las categorías gramaticales, juego de palabras conceptistas.

2. Quevedo perteneció al culteranismo, que se preocupa por la belleza formal.
3. Esta poesía pertenece a la poesía grave y reflexiva de Quevedo. En la que expresa sus
sentimientos o ideas con un tono desgarrado.

4. Aun después de la muerte, aunque sus ojos cierren al morir, su memoria prevalecerá. Todo el amor que su cuerpo y mente han creador, aunque su cuerpo sea cenizas, en el polvo prevalecerá el amor.
Temas: en los cuartetos predomina la muerte y en los tercetos el amor.
5. Según Quevedo el tema que gana es el amor, ya que tras la muerte aun permanece.
6. Para expresar la muerte utiliza el término sobra. Para aludir al amor el término alma.
La antítesis se produce entre amor y muerte ya que aunque su cuerpo muera, su alma seguirá amando.
7. Tiene rima consonante, en ellos habla del amor, lo fuerte que le ha calado.
Todos los versos riman entre ellos.
Se repite la estructura en el último terceto.
8. Si hay una gradación, entre cuerpo ceniza y polvo.

diumenge, 21 de febrer del 2010

Oscar Chaparro
El arte barroco tiende a lo difícil y artificioso. Su objetivo es impresionar o provocar admiración, por ello se valora lo desmesurado y la ornamentación desbordante.
Conceptismo: se basa en el ingenio, busca expresar el máximo de ideas posible en el texto mas breve posible, intenta ser un juego de ideas o conceptos, a través de paradojas antítesis, polisemia…; su máxima expresión es Francisco de Quevedo.
Ejemplo de conceptismo porque es un soneto escrito por Quevedo.

Con ejemplos muestra a Flora la brevedad de la hermosura, para no malograrla

La mocedad del año, la ambiciosa
vergüenza del jardín, el encarnado
oloroso rubí, tiro abreviado,
también del año presunción hermosa:


la ostentación lozana de la rosa, 5
deidad del campo, estrella del cercado,
el almendro en su propria flor nevado,
que anticiparse a los calores osa:


reprensiones son, ¡oh Flora!, mudas
de la hermosura y la soberbia humana, 10
que a las leyes de flor está sujeta.


Tu edad se pasará mientras lo dudas,
de ayer te habrás de arrepentir mañana,
y tarde, y con dolor, serás discreta.





Culteranismo: es el nombre despectivo que se dio al estilo de Góngora, a quien se acusaba de oscuro y difícil. La principal característica del culteranismo es la preocupación por la belleza formal y la musicalidad de sus obras, presentan una realidad embellecida mediante abundantes metáforas e imágenes hiperbólicas de difícil interpretación.
Ejemplo de culteranismo porque esta escrito por Luis de Góngora.
A CIERTA DAMA QUE SE DEJABA VENCER DEL INTERÉS ANTES QUE DEL GUSTO
Mientras Corinto, en lágrimas deshecho,
La sangre de su pecho vierte en vano,
Vende Lice a un decrépito indïano
Por cient escudos la mitad del lecho.

¿Quién, pues, se maravilla deste hecho,
Sabiendo que halla ya paso más llano,
La bolsa abierta, el rico pelicano,
Que el pelícano pobre, abierto el pecho?

Interés, ojos de oro como gato,
Y gato de doblones, no Amor ciego,
Que leña y plumas gasta, cient arpones

Le flechó de la aljaba de un talego.
¿Qué Tremecén no desmantela un trato,
Arrimándole al trato cient cañones?
Oscar Chaparro i Albert Gabarri
Joan Maragall
1. Classifica els poemes d’aquesta part tenint en compte aquestes indicacions que et donem.

EL COMTE ARNAU

Els timbals de l'orgia ofenen l'aire
de l'hora matinal, que encara guarda
les quietuds de l'aire de la nit...

El comte Arnau va a veure l'abadessa del convent de sant Joan. Quan es troben a la nit, Adalaisa deixa profanada, després parlen del cel, Arnau el veu com un goig i Adalaisa com un repòs. Ell li demana que se'n vagin junts però ella diu que és millor Déu. Passen tota la nit junts i no es volen separar, un infant en el ventre d'Adalaisa que les monges morta troben al dia següent.

LA FI D’EN SERRALLONGA
...- Moriré resant el Credo;
mes digueu an el botxí
que no em mati fins i a tant
que m'hagi sentit a dir:
"Crec en la resurrecció de la carn".

Serrallonga avanç de la seva mort es penedeix de tots el seus pecats ja que està condemnat a anar a l'infern. Es penedeix d'haver-se portat tant malament amb els demés, d'haver sigut tant avariciós, egoista, malvat... Però confessa que el que sentia per la Joana havia sigut amor, amor vertader. Al final és perdonat.




5.Assenyala els dos poemes de “Visions” que s’acosten més per la forma a la poesia popular.
EL COMTE ARNAU
I
Els timbals de l'orgia ofenen l'aire 10A
de l'hora matinal, que encara guarda 11A
les quietuds de l'aire de la nit. 9C
I surt dalt del cavall el comte Arnau, 10D
que porta la capa blanca, 8a
i va a veure l'abadessa 8a
del convent de Sant Joan. 7G
Els pastors, per les muntanyes, 8a
tots de lluny guaiten com passa; 8a
els pagesos tots tremolen... 8i
"És el comte Arnau!" 6d
És una poesia popular on podem veure rimes assonants i versos lliures, el tipus d’estrofa es un sonet i hi ha rimes d’art major i d’art menor

LA FI D’EN SERRALLONGA
- Moriré resant el Credo; 8a
mes digueu an el botxí 6b
que no em mati fins i a tant 7c
que m'hagi sentit a dir: 7d
"Crec en la resurrecció de la carn" 10E
És també una poesia d’estil popular on podem observar que no hi ha cap rima i tots els versos són versos lliures







6. Indica quins són els poemes que es relacionen amb aquests temes.
-Parlen de festivitats religioses
Els reis
-És un enaltiment de la juventud
En la mort d’un jove

-Mostra l’encís per la feminitat
La dona hermosa
-Tenen com a origen un fenomen atmosfèric.
Després de la tempestat
-fan referència a un fet autobiogràfic
Sol, solet
9. Classifica temàticament els sis poemes de “cants” amb l’ajut d’aquesta taula.
Cants patriòtics:
La Sardana, El cant de la senyera, Cant dels joves i Els tres cants de la guerra.
Perquè parla referint-se a la terra, la llibertat i les guerres.
Cants vitalistes:
Cant de maig, cant d'alegria i Cant de novembre.
Perquè no és tant patriòtic, no té tanta força per lluitar, només explica coses tranquiles, com la natura o el ball.
10. En un dels poemes dels Cants, Maragall utilitza el tòpic clàssic del carpe diem. Digues a quin poema ens estem referint i esmenta els vers (o versos) en què apareix.
El poema de Cant de novembre:
- Gosa el moment;
- gosa el moment que et convida,
11. “Els tres cants de guerra” són clarament regeneracionistes. Justifica aquesta afirmació i analitza els marc històric en què es van escriure.
Perquè els autors regeneracionistes creien creien que l’intel•lectual i l’artista havien de tenir una actitud activa i compromesa amb la societat, Maragall ens “els tres cants de guerra” recull aquestes característiques i segueix aquest corrent de lluitar contra allò que no esta bé.

dilluns, 25 de gener del 2010

Rimas y leyendas

ALBERT GABARRI GONZÁLEZ (RIMA LXVI, VII, LEYENDA LOS OJOS VERDES.)

RIMA LXVI

¿De dónde vengo?... El más horrible y áspero
de los senderos busca;
las huellas de unos pies ensangrentados
sobre la roca dura;
los despojos de un alma hecha jirones
en las zarzas agudas,
te dirán el camino
que conduce a mi cuna.
¿Adónde voy? El más sombrío y triste
de los páramos cruza,
valle de eternas nieves y de eternas
melancólicas brumas;
en donde esté una piedra solitaria
sin inscripción alguna,
donde habite el olvido,
allí estará mi tumba.

La rima LXVI pertenece a la cuarta, en la que un sentimiento de dolor y angustia se proyecta sobre la condición humana, la muerte, la pregunta sobre la inmortalidad.
También cabe destacar que la obra de Bécquer se sitúa en la corriente pos romántica, la cual se caracteriza por su sencillez, melancolía…; observable en los temas, vocabulario...










Rima VII

Del salón en el ángulo oscuro,
de su dueña tal vez olvidada,
silenciosa y cubierta de polvo,
veíase el arpa.

¡Cuánta nota dormía en sus cuerdas,
como el pájaro duerme en las ramas,
esperando la mano de nieve
que sabe arrancarlas!


¡Ay!, pensé: ¡cuántas veces el genio
así duerme en el fondo del alma
y una voz como Lázaro espera
que le diga: «Levántate y anda»!





En esta rima podemos encontrar, el arpa olvidada como un genio olvidado, una mano de nieve como esa voz del lazaro, de la cual depende el genio para ser despertado.


LEYENDA:
Los ojos verdes
En está leyenda vemos como Don fernando de Argensola hiere a un ciervo, el qual aún estando herido huye.El montero de Fernando ordena al tropel que vayan tras el animal para no permitir su huida cruzando la Fuente ya que si no lo tendran que dejar huir.
El animal cruza y se detienen, al llegar Don Fernando habla con Iñigo para saber porque san detenido, el le explica que nadie se atreve a cruzar porque en la fuente hay un espiritu maligno. Esto hace que Fernando se ria por su respuesta y decide ir tras su trofeo .
Durante los siguientes días Don Fernando canvia mucho apenas habla, coje su ballesta si adentra en el bosque y vuelve al anocher y sin ninguna presa. En realidad lo q le pasa es que su ballesta no sirve para cazar a la dueña de esos ojos verdes que ha cntemplado en la fuente, y el cazador ignora que es el el que esta apunto de ser cazado.

divendres, 22 de gener del 2010

dijous, 10 de desembre del 2009

Respon a les següents qüestions
1. Definició del terme Decadència. Quins segles pertanyen a aquest període?
La Decadència és el període l'època de la literatura catalana que comença amb l'edat moderna (Segle XVI) fins a la Renaixença del segle XIX. La Decadència de la literatura catalana s'ha contrastat amb l'esplendor del Segle d'Or de la literatura en castellà. Els autors més coneguts de la Decadència són Vicenç Garcia, Francesc Fontanella, i Josep Romaguera.
Durant la Decadència una part d’Aragó, que fins aleshores tenia un acord per parlar en català, va passar a parlar castellà degut al seu declivi.
Alberto Fernández

2. Causes de l’afebliment de la llengua catalana.
- La castellanització de l’aristocràcia catalana introdueix el bilingüisme al territori català.
- La desconfiança envers la pròpia llengua per part dels escriptors catalans perquè la consideraven antiquada i medievalitzant.
- L’acceleració de la fragmentació dialectal, va ser afavorida per la manca d’elements per cohesionar els models literaris.
- La persecució política de la llengua, que es va produir a la Catalunya Nord a partir de 1700 i al Principat, al País Valencià i a les Illes Balears a causa dels decrets de Nova Planta.

3. Sobre el s.XVI:
3.1. Quin moviment literari es dóna? Defineix-lo breument i sintetitza en deu línies les característiques de la poesia culta.

El renaixement, és el moviment literari que dóna inici a l’edat moderna i que reflecteix els ideals humanistes.
El millor poeta català del moment fou Pere Serafí, que alternà l’ idealisme amorós d'inspiració petrarquista o ausiamarquista amb la glossa de refranys i cançons populars. Altres poetes, com Andreu Martí Pineda i Valeri Fuster, insistiren amb una certa originalitat en els models costumistes valencians del final del segle XV. Els poemes de Joan Pujol, ja a la segona meitat del segle XVI i els actes sacramentals de Joan Timoneda, ja reflecteixen el canvi de la contrareforma, que havia de culminar amb el Barroc. Amb la Contrareforma desapareix aquest esperit de crítica i de recerca per propugnar una visió més rígida i ascètica de la vida.

Oscar Chaparro.


4.1. Quin moviment literari es dóna? Defineix-lo breument i sintetitza en dotze línies les característiques de la poesia culta
Es va donar la poesia Barroca.
La literatura catalana culta va ser influïda en la temàtica i formalisme del Barroc castellà.
Poesia culta del segle XVII
La poesia té actitud de desengany i frustració causada per la crisi social del moment.
Els temes principals d’aquesta poesia van ser: el pas del temps i la mort, la dualitat entre la fugacitat del plaer i la voluntat ascètica, la caricatura tragicoburlesca de l’existència i el pessimisme polític.
Aquesta poesia es fa servir de certs recursos:
-L’artificiositat: obscuritat dels conceptes que s’expressen en ella.
- Hi ha un contrast entre conceptes com per exemple vida/mort, bellesa/lletjor...
- La deformació de la realitat, recerca de la bellesa absoluta.
- Abundor de cultismes i castellanismes, ja que es va veure molt influenciada pel Barroc castellà.
- Ús de figures retòriques, com antítesis, hipèrboles, paradoxes...

Joan Crisóstomo


6-Característiques de la poesia popular i gèneres.

Característiques de la poesía popular


Temes:
Amor: festeig, noies malmaridades, amor tràgics….
Feines del camp i de la casa (algunes serveixen per a marcar el ritme del treball).
Infantils: fan referencia a diversos jocs i passatemps.
Religió: vides de sants, lloances a la Mare de Déu i festes (sobre tot nadal)
Històric: personatges famosos, batlles i guerres…

Recursos:
Versos curts i rima assonant. Lèxic I sintaxi força senzills.
Abundor d’arcaismes I dialectalisme. Molt lligada a la música i al cant.
La transmissió era oral, tot i que es va imprimir literatura popular en fulls i plecs solts: la literatura de canya i cordill.

Albert Gabarri

dissabte, 21 de novembre del 2009

Alberto Fernández

Busqueu informació sobre la vida del trobador Guillem de Cabestany i feu-ne el resum.


Biografia Guillem de Cabestany

No s’han pogut recollir gaires dades d’en Guillem de Cabestany, ja que, quasi no s’han trobat escrits en els que es parles de la seva vida.

Se sap que a l’any 1162, una tal Guillelmus de Cabestan va signar un tractat de pau entre Guillem VII de Montpellar i el senyor Pinham. Tot i que cinquanta anys més tard un Guillén de Cabestany va participar a la batalla de Navàs de Tolosa. Aquestes dues informacions no quadres, cosa que porta a pensar que alguna de les dues no es certa o que no es refereixin a la mateixa persona, sinó que parlin de familiars diferents.

Llegenda de Guillem de Cabestany

Guillem de Cabestany va ser un cavaller de la comarca del Rosselló. A la seva comarca hi vivia una dama, na Saurimonda, esposa de Ramon de Castell Rosselló. Guillem de Cabestany estimava la dama per amor, el qual era correspost, i sobre ella feia totes les cançons. Això, li ho van dir a Ramon de Castell Rosselló. El noble va verificar la història i va decidir matar a Guillem de Cabestany, li va fer treure el cor del cos i tallar-li el cap. Va fer rostir el cor i li va donar com a menjar a la seva esposa. Un cop va haver acabat el noble li va preguntar a la seva estimada: “Sabeu què és això que heu menjat?” I ella li va respondre: “No, sinó que era una vianda molt bona i saborosa.” Ell li va dir que era el cor de seu amant, i per verificar la història va fer portar el cap davant de la dama. Quan la dona va veure i va sentir-ho, va perdre el coneixement i, quan va tornar en si, li va dir al seu espòs: “Senyor, m’heu donat tan bona menja que mai més no en menjaré d’altra.” Quan Ramon va sentir això, va córrer amb la seva espasa i li va voler donar al cap però, la dama, va córrer cap el balcó i es va tirar i, així, va morir. Per tota Catalunya va córrer la nova que Guillem de Cabestany i la dama havien mort traïdorament i que Ramon de Castell Rosselló havia donat el cor de Guillem de menjar per a la dama. La tristor dels habitants de les comarques va arribar al rei d’Aragó, senyor de Ramon de Castell Rosselló i de Guillem de Cabestany. Aquest va prendre totes les possessions del noble i el va tancar a la presó. Va fer construir un monument davant l’església de Perpinyà en honor al trobador i a la dama. En Ramon de Castell Rosselló va morir a la presó del rei.

Joan Crisóstomo

Copieu el sirventès que Guillem de Berguedà féu a Ponç de Mataplana. Expliqueu-ne el contingut i justifiqueu la pertinença al gènere.

Copieu el sirventès que Guillem de Berguedà féu a Ponç de Mataplana. Expliqueu-ne el contingut i justifiqueu la pertinença al gènere

I
D'un sirventes m'es pres talens,
qe razos m'o mostra e m'o di,
e qand faitz er, tendra.l cami
a Miraval tot dreich correns,
a.N Raimon, don ai pesanssa,
car fetz tant gran malestanssa
contra dompnei, don totz tems s'es vanatz;
e s'anc tenc dreig viatge
de drut cortes, ar camja son coratge.

I
D'un sirventès m'ha vingut ganes,
que la raó m'ho assenyala i m'ho dicta,
i quan fet estigui, emprendrà camí
a Miraval corrent directament,
a Raimon, pel qual sento pena,
perquè va fer tan mala acció
contra la galanteria, de la qual sempre s'ha vanat;
i si abans seguí recte camí
d'amant cortès, ara canvia la seva intenció.

En aquest sirventès, Guillem de Berguedà escriu com Raimon de Miraval en l’intent de aconseguir una dona, va perdre aquella dona que ell desitjava i la seva muller. Per mala acció.

És un sirventès ja que està escrit en occità i es d’un estil trobadoresc.

Hi ha quatre tipus de sirventès: el personal, el moral, el polític i el literari.

El sirventès que Guillem de Berguedà féu a Ponç de Mataplana es un sirventès moral, ja que blasma mals costums o abusos de determinats estaments socials, dóna preceptes de comportament, critica la degeneració dels costums dels cavallers. En aquest cas la mala acció de Raimon de Miraval.

Albert Gabarri

Copieu el plany que Guillem de Berguedà féu a Ponç de Mataplana. Expliqueu-ne el contingut i justifiqueu la pertinença al gènere.



I
Consirós cant e planc e plor
pel dol qe.m a sasit et pres
al cor per la mort Mon Marqes,
En Pons, lo pros de Mataplana,
qi era francs, larcs e cortes,
e an totz bos captenimens,
e tengatz per un dels melhors
qi fos de San Marti de Tors
tro...et la terra plana.

I
Consirós canto, planyo i ploro
pel dolor que m'ha pres i s'ha emparat
del meu cor per la mort de Mon Marquès,
En Ponç, el noble de Mataplana,
que era franc, liberal i cortès
i amb tots els bons capteniments,
i tingut per un dels millors
que hi hagué de S. Martí de Tours
a [Lleida] i la terra plana.

Guillem de Berguedà fou un personatge que era capaç de fer poemes cruels i satírics, també era capaç de, a la mort de Ponç de Mataplana, fer una cant elegíac, molt sentit, que li surt del cor: el plany Consiros cant e planc e plor.

Aquest plany és un plany que escriu Gullem, per a Ponç despres de la seva mort. És un plany molt sincer per ser de literatura trobadoresca, fugint dels esquemes convencionals, orgullós Berguedà s'acusa -i no en tenia necessitat- d'haver mentit en tot el que havia dit anteriorment sobre Mataplana, de no haver anat en auxili seu en el moment de la desgraciada mort i, a la darrera estrofa, desitja que el seu destí sigui una mena de paradís terrenal -molt diferent del concepte de cel ortodox- en què Mataplana es trobi amb els amics del trobador que ja són morts i amb aquells herois inqüestionables a l'època, i sense que faltin unes "dames gentils" perquè la felicitat sigui completa.